QUÈ ÉS FESTA? Marta Ibàñez

La Jornada del procés participatiu del passat 5 de març va comptar amb la participació de Marta Ibañez (Barcelona 1953). Professora de llengua i literatura catalanes a secundària i batxillerat. Autora de diversos llibres d'ensenyament de la llengua.

Estudiosa de la cultura popular i tradicional. Autora del llibre: Gegants de Sabadell (Ed. El Mèdol, Tarragona: 1996), La Festa Anunciada, llibre-catàleg de l'exposició del Museu d'Art de Sabadell (2003), membre de la revista Gegants (1995-2004), autora dels dos estudis inèdits Les festes de Sabadell des de mitjans segle XIX fins al 1936 (II Beca Miquel Carreras, 1998) i Les festes del franquisme (Premi d'estudis de la Fundació Caixa de Sabadell). Col·laboradora amb el Judici de l'any all Calendari dels Pagesos. Col·laboradora, actualment,  del programa de ràdio Fes ta festa.

A l’inici de la seva aportació va posar de relleu alguns apunts històrics de la Festa Major de Sabadell, els seus orígens, els canvis de dates en la seva història i els moment de l’inici de la participació de l’Ajuntament . La seva reflexió es va centrar en  els elements patrimonials de la festa i els seus valors immaterials bàsics els quals estructuren la festa i li donen la identitat que la comunitat assumeix com a pròpia.

Podeu llegir la seva intervenció en aquesta enllaç. 

L'altra intervenció de la Jornada va anar a càrrec d'Eduard Miralles qui va aprofundir en el concepte:  

INNOVAR DES DE LES POLÍTIQUES FESTIVES. Eduard Miralles

Hem de tenir present que quan quelcom no s’actualitza mor. Les festes es poden tocar, cal introduir innovacions com a garantia de la sostenibilitat i vitalitat.

Catalunya té una llarga trajectòria de creadors que han treballat a partir de referents tradicionals pre-existents. Gaudí deia que ser original era tornar als orígens. El poeta Josep Vicenç Foix va escriure “m’exalta el nou i m’enamora el vell”, hi ha molts creadors que han treballat en aquesta línia: Joan Miró, Frederic Mompou, Carles Santos, Cesc Gelabert, Comediants ...

 Probablement allò que millor ens defineix com a catalans és que la nostra avantguarda va lligada a una relectura de la tradició. Això és molt característic dels territoris fronterers. Un autor que ha treballat i estudiat aquest tema és Czyawsky la The Bordenland Center, un observatori de les ètiques i estètiques de frontera. L’ètica de la frontera es tradueix en una estètica que juga amb el Nou i el Vell.

Diversos exemples de relectures de festes populars:

• 1977 la Comparsa “Visca Picasso” és una proposta que es va fer a l’ajuntament de Barcelona, una comparsa basada en la iconografia de Picasso, ideada per l’escenògraf i il·lustrador Joan Guillén.

• El correfoc és també un “invent” de la democràcia dels anys 70, quan es va voler adaptar el Ball de Diables del Penedès a un context urbà. Una idea que es pot atribuir al Bienve Moya, etnògraf  vilanobí quan va treballar al Servei de festes barceloní.

• Més recentment, a Olot, “Lluèrnia”, una festade tardor que té lloc al voltant lluernària de Tots Sants, on amb accions i instal·lacions amb matèries i recursos lluminosos.

• Reinventar les tradicions ens porta a acotar el concepte d’innovació. Què es pot innovar en una Festa ?

• El Relat festiu, per exemple a Granollers tenen una Festa Major basada en una juguesca entre rajolers, cosa que dona peu a les colles dels “blancs i els blaus”

• En els temps festius d’avui dia tots vivim en una cruïlla de calendaris (l’any nou xinès, el ramadà musulmà, etc ... )

• Els rituals festius, les músiques, l’ús de la llum, ... Un exemple és el piromusical  de la Mercè (com fer focs artificials diferents). Un altra molt recent pot ser l’ús dels mappings, ...

D’altra banda, com s’innova en un entorn festiu ? mètodes per innovar en el fons n’hi ha ben pocs: desplaçar, copiar, barrejar,  traslladar quelcom que funciona d’un territori a un altra lloc seria una innovació per via de la metonímia. Barrejar dues coses diferents per fer-ne una de nova (exemple del motxo o fregona igual a baieta més escombra) es tracta de la innovació per via de la metàfora.

Una modalitat interessant a l’hora d’innovar és aquella que té a veure  amb la trama social de la festa i la participació de la ciutadania:

En el seu origen, la festa és un moment “ple”, un moment de molta feina (així ho recollia Salvador Cardús en la seva tesi doctoral, als anys 80, que va donar lloc al llibre Saber el temps ).

A diferència dels dies vermells (festius “regulars”) del calendari contemporani, que serien festius normals, ( dies buits per descansar ) fer FESTA vol dir que la gent està molt enfeinada, que es viu un moment intens. En comunitats molt petites es tracta fins i tot d’una acció gairebé assembleària.

En comunitats grans i complexes, l’organització passa dels "administradors” (o “pabordes” o “clavaris”) de la Festa Major, que sovint representen els estaments o grups socials locals. Una altra forma organitzativa són les Comissions de Festes. L’organització també pot ser assumida per l’Ajuntament, i finalment, cal constatar en determinades circumstàncies l’aposta per l’externalització de la festa en mans de promotors d’espectacles o similars.  

La participació és una necessitat per tal que la Festa surti bé però també és necessària per tal que la trama social de la Festa es retro-alimenti. En aquest sentit cal distingir:

• Qui participa ?

-         Ciutadans a títol individual.

-         Grups informals.

-         Entitats degudament constituïdes.

• Com es participa ?

Hi ha diferents nivell de participació de menys a més sofisticats:

-         Assistència a una activitat o ús d’un servei, proposta o suggeriment.

-         Implicació més o menys intensa en la gestió.

	INDIVIDU	GRUP FORMAL	ENTITAT
ASSISTEIX	habitualment	-
PROPOSA	-	-	-
GESTIONA		-	habitualment

Una possible estratègia a seguir és plantejar-se què podem fer per omplir les caselles en blanc, que es corresponen amb lògiques de participació més infreqüents.

Per últim, i a tall de colofó, per innovar una cosa cal canviar la visió que tenim d’aquella cosa. Habitualment, la nostra concepció del temps es mou entre dues realitats extremes:

• La que ve determinada pel temps lineal, històric, solar, masculí, representat per Apol·lo. El temps del progrés infinit.

• La que ve determinada pel temps cíclic, tradicional, lunar, femení, representat per Venus. El temps de l’etern retorn.

La introducció de les lògiques artístiques en les dinàmiques festives és, d’alguna manera, l’aposta per la tercera forma d’entendre el temps en espiral, lineal i cíclic alhora. Que mira endavant, apostant pel progrés, sense deixar de mirar endarrere, recolzant-se en la traïció.

D’aquí que la Festa no només sigui un patrimoni que no convé tocar, sinó que si la volem viva i ben viva cal crear les condicions per mantenir-la en diàleg constant amb la innovació.